Zainichi: els coreans del Japó
Històricament els coreans al Japó han estat una minoria ètnica de pes dins de l’entorn social del país. Després de l’ocupació japonesa, un cop finalitzada la II Guerra mundial, alguns coreans van decidir quedarse al Japó degut a les circumstàncies econòmiques tan dures que patia la seva terra. En aquesta entrada de blog veurem quines van ser les circumstàncies que van viure els Zainichi o coreans del Japó des dels anys posteriors a l’imperialisme fins a l’actualitat. Ens fixarem en el seu entorn socioeconòmic i en alguns casos de discriminació que ha patit la comunitat coreana dins del Japó.
Algunes de les preguntes de recerca són:
1-Quina situació socioeconòmica tenen els Zainichi respecte la societat japonesa? Quina ha estat la seva evolució?
2-Quina relació tenen amb altres minories ètniques? Punts en comú, diferencies, etc…
3- Quina ocupació tenen? Com s’estructuren entre ells? Com es relacionen els Chongyon i els Mindan?
4- Pateixen discriminació? En cas afirmatiu, on es donà aquesta discriminació?
Desenvolupament socioeconòmic dels coreans al Japó després de la II Guerra Mundial
L’any 1943 hi havia 2,400,000 coreans vivint i treballant al Japó. Un cop finalitzada la guerra, ja a l’any 1950 la població coreana al Japó havia disminuït fins a (544,000) persones. En aquell moment hi havia per part de les diferents administracions japoneses un debat intern sobre com s’havia de tractar als estrangers que procedien de les diferents colònies del imperi. La resolució va ser que es tractaria a aquesta població com si fossin estrangers de qualsevol altre país. Aquest fet va comportar una discriminació negativa cap a la població coreana que va ser privada d’una sèrie de drets que tenien prèviament. Degut a que ja no tenien aquesta posició social com a “coreans que formen part de l’imperi” perdran un seguit de feines i afectarà d’una manera directa la seva posició socioeconòmica.
És per aquest fet que en aquell moment començaran a dedicar-se a les anomenades industries ètniques [1] com per exemple els restaurants, les finances o l’industria del entreteniment. Entre la dècada de 1950-1970, aquesta nova legislació va afectar als Zainichi sobretot en aspectes de benestar social, com poden ser sanitat, educació o sistema de pensions. En aquella època els coreans al Japó van patir moltes dificultats laborals. La seva taxa d’atur era elevada i moltes famílies van trobar la solució en petits negocis propis. Hi havia una gran nombre de coreans que tenien feines poc remunerades i amb poc estatus social. L’any 1974, al voltant del 20% de treballadors coreans eren white collar workers, treballadors que es dedicaven a fer feines administratives en una oficina.[2]
Ja en la dècada de 1980 la prosperitat econòmica del Japó va donar pas a certes millores de la posició socioeconòmica dels coreans. En primer lloc, el creixement de la industria del sector serveis va crear noves oportunitats laborals. En segon lloc, l’expansió de diferents negocis d’oci, com el pachinko. Altres negocis coreans que també van créixer de manera significativa van ser els relacionats amb la restauració (Yakinikuya) i els relacionats amb la construcció, degut a la gran bombolla Inmobiliaria que més tard causaria una crisis financera al Japó. Finalment cal esmentar les diferents reformes legislatives que es van donar entre el 1980-1990. Aquestes reformes van permetre, per exemple, que els coreans poguessin accedir a diferents oposicions públiques d’algunes feines. Algunes destacades van ser accedir a oficines de correus, departaments de infermeria en hospitals públics i professors a temps complert en escoles públiques.
Ja en la actualitat, les dificultats dels coreans en el seu dia a dia són molt concretes en casos i zones particulars. La principal lluita en quant a l’entorn socioeconòmic es la voluntat per part de la comunitat coreana de tenir més presència en els governs locals. La llei japonesa impedeix la contractació d’estrangers en les administracions locals i per tant existeix una discriminació sobre tots aquells coreans de segona i tercera generació que tinguin voluntat d’accedir a un càrrec d’aquestes característiques.
Tipus de zainichi
Els coreans que resideixen al Japó reben el nom de zainichi (在日). Aquest terme, és empleat pels japonesos per definir als coreans que viuen al Japó. Així doncs, és un concepte que serveix per referir-se a aquesta minoria social, que representa el 85% de la població estrangera del país.
Originalment, aquest terme s’usava per referir-se als coreans forçats a emigrar al Japó durant el període colonial (de 1910 a 1945), però actualment, els residents coreans al Japó i els seus descendents segueixen rebent aquest nom. La traducció literal d’aquest terme és, segons Kazuko Suzuki, “residents temporals al Japó” (Suzuki, 2005: 3). És per aquest motiu que els coreans que van decidir no tornar a Corea en acabar la Segona Guerra Mundial són rebutjats i discriminats per part de la societat japonesa.
Basant-nos en les fonts consultades podem distingir diversos tipus zainichi. Per una banda, trobem els coreans que van emigrar forçosament durant la colonització de Corea i per l’altra els coreans que van decidir quedar-se després la rendició japonesa un cop acabada la Segona Guerra Mundial.
Durant l’època colonial, la distinció principal era entre els que venien de Corea del Sud, anomenats Mindan i els que venien de Corea del Nord, anomenats Soren o Chongnyon. Aquests últims, per una banda, van obrir escoles ètniques al Japó, finançades pel Partit Comunista de Corea del Nord, on s’ensenyava la llengua i la cultura coreanes per tal de garantir la repatriació d’aquests ciutadans al seu país d’origen, cosa que es va dur a terme quan va acabar la Segona Guerra Mundial. Per altra banda, els Mindan havien assimilat totalment la cultura i la llengua japonesa i quan va acabar la guerra no van tornar a Corea del Sud. A més a més, un dels motius pels quals els sud coreans van decidir no tornar va ser perquè Corea del Sud, durant la dècada de 1960, era un país bastant pobre i estava patint una dictadura liderada per Park Chung Hee.
Amb la llei de nacionalitat que es va promulgar l’any 1950 només es consideraven ciutadans japonesos aquells qui tinguessin pares japonesos. Com a conseqüència de la derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial, amb el Tractat de San Francisco de l’any 1952, els zainichi que es van quedar al Japó es van convertir en residents estrangers, ja que van perdre la nacionalitat japonesa (Suzuki, 2005: 4).
Amb la normalització de les relacions entre Japó i Corea del Sud l’any 1965, es va permetre recuperar la nacionalització als zainichi que l’havien perduda. Per tant, en aquest context, existeixen actualment zainichi amb passaport estranger, és a dir, passaport coreà, i zainichi amb un permís de residència de llarga durada o permanent al Japó.
Diferents exemples de discriminació que pateixen els zainichi al Japó
Els zainichi pateixen discriminació per part de la societat japonesa en molts aspectes diferents, com ara a l’educació o a l’hora de trobar feina.
Pel que fa a l’educació dels zainichi, es van donar dues tendències. Per una banda, existien escoles controlades pel govern japonès i per l’altra escoles ètniques recolzades per organitzacions coreanes al Japó. La majoria dels zainichi van ser educats en les primeres.
Els coreans que es van quedar al Japó, concretament a la ciutat d’Osaka, van obrir unes 550 escoles ètniques que van acollir uns 44.000 estudiants, amb l’objectiu de revitalitzar la cultura coreana que havia estat reprimida durant l’època colonial, a través de les polítiques d’assimilació del govern japonès. Però l’any 1949, el govern japonès va fer tancar a la força la majoria d’aquestes escoles i d’aquesta manera van acabar convertides en escoles públiques japoneses (Tai, 2007: 21).
Pel que fa a les escoles ètniques, es podia donar el cas que estiguessin finançades per Corea del Nord (Chongryun) o, per contra, per Corea del Sud (Mindan). Segons Eika Tai, aquestes escoles tenien diferents objectius i per això es diferenciaven entre elles:
The first approach [Chongryun], advocated by homeland-oriented activists, revolves around the maintenance and revitalization of ethnic culture in relation to Korea, while the second, [Mindan] favored by civil-rights oriented activists, focuses on anti-discrimination education and the development of political subjectivity. (Tai, 2007: 19)
Per aquest motiu, molts zainichi sud coreans van rebre una educació japonesa per tal de no ser discriminats.
Pel que fa al treball, per un zainichi és molt difícil entrar en el mercat laboral japonès, ja que, igual que als burakumin[3], normalment els rebutgen quan van a buscar feina, encara que sigui a temps parcial. Aquesta situació encara es dóna avui dia i per exemplificar-ho hem decidit citar una part d’una notícia del diari The Japan Times:
One Zainichi Korean sued the Hitachi conglomerate in 1970 for “unhiring” him after they discovered his ancestry. Pak Chong Sok used his Japanese-sounding alias to sit for the company exam, but during routine paperwork upon being hired, he was required to submit proof of identification. Pak submitted his foreign registry card (gaitōsho) and Hitachi immediately withdrew the offer of employment, openly stating that “We cannot hire a Korean.” (Okunuki, 2015)
Històricament l’atur dins de la comunitat coreana ha estat més elevat que en el global de la societat japonesa. Com podem apreciar en la taula següent, hi ha un atur estructural que difícilment es redueix entre la població coreana.
En l’actualitat existeixen diferents organitzacions que lluiten contra la discriminació laboral. Una d’elles, anomenada Consell Nacional en Combat contra la Discriminació de la Comunitat Ètnica lluita des dels anys 70s en la ciutat de Kanagawa, dins de l’àrea metropolitana de Tokyo. Des d’aquesta associació es protesta sobretot contra el govern central, ja que consideren que és el principal òrgan de govern que impedeix la contractació de ciutadans no japonesos. El cas de la coreana Chae Don Ja és molt representatiu d’aquesta situació. Ella és una japonesa d’origen coreà de tercera generació, que resideix a la ciutat de Kanagawa. Aquesta ciutat, que forma part de l’àrea metropolitana de Tokyo, té un cens de poc més de 500.000 habitants, dels quals 10.000 són d’origen coreà. Aquesta dona va aconseguir aprovar una oposició per ocupar un càrrec dins de l’administració del govern local de Kanagawa.
Aquets son només alguns casos on podem trobar aquesta discriminació, que potser no és tan evident aparentment però que existeix a nivell institucional per part del govern central japonès. No obstant, les plataformes ciutadanes compostes per japonesos d’origen coreà, que són de segona o tercera generació, van fent progressos significatius pel que fa als drets dels Zainichi.
El barri coreà de Tokyo: Shin-Ōkubo
Aquest barri ètnic està situat al districte de Shinjuku, a prop de l’estació de tren de Shin-Ōkubo (d’aquí el nom). S’hi poden trobar més de 500 establiments, entre els quals destaquen restaurants, verduleries o botigues de records entre altres.
Té uns 20 anys d’història, durant els quals s’han experimentat moments d’esplendor i moments de crisi. L’auge d’aquest barri comença l’any 2002, quan Corea del Sud i Japó van organitzar el mundial de futbol. Això va produir un augment d’establiments sud coreans a la zona i va suposar un pas important en la relació dels dos països, ja que van deixar de banda les seves diferències polítiques.
Tot i això, actualment, a causa de la visita inesperada del president sud coreà Lee Myung-bak a unes illes entre Corea i Japó (Takeshima/Dokdo) sobre les quals hi ha problemes de sobirania entre els dos països, el barri coreà de Shin-Ōkubo ha experimentat una baixada dràstica en el nombre de visitants i per aquest motiu, molts negocis han hagut de tancar.
ShinOkubo: KoreanTown
[1] The Status and Role of Ethnic Koreans in the Japanese Economy – Toshiyuki Tamura, Pàg 83
[2] Dades del Ministeri de Justícia del Govern del Japó, 1974.
[3] Els burakumin són també una minoria dins de la societat japonesa que es dedica a fer feines considerades “brutes” o “impures”, com per exemple, els treballs en els quals s’està en contacte amb la sang o amb difunts. Per aquest motiu són repudiats per la resta de la societat.
Clàudia Gallart
Jordi Delgado
Referències
Imatge 2 – Pedestrians walk the street of Tokyo’s Shin-Okubo district dotted with Korean restaurants and shops popular among South Korean pop-culture fans. Illustrates JAPAN-KOREA (category i), by Chico Harlan ý 2013, The Washington Post. Moved Friday, Nov. 29, 2013. (MUST CREDIT: Photo for The Washington Post by Ko Sasaki)
Toshiyuki Tamura. “The Status and Role of Ethnic Koreans in Japanese Economy” Institute for International Economics
Daniel Strouthes. “Koreans in Japan” Countries and their cultures – http://www.everyculture.com/East-Southeast-Asia/Koreans-in-Japan.html
Rennie Moon. “Koreans in Japan” SPICE (Stanford Program of International and Cross-Cultural Education – http://spice.fsi.stanford.edu/docs/koreans_in_japan
Kazuko Suzuki. 2004-2005. “Koreans in Japan” Texas A&M University – http://www.columbia.edu/cu/weai/exeas/resources/koreans-in-japan.html
Kim Bumsoo. 2011. “Changes in the Socio-economic Position of Zainichi Koreans: A Historical Overview” Social Science Japan Journal Vol. 14, No. 2, pp 233–245
Apichai W. Shipper. “Nationalisms of and Against Zainichi Koreans in Japan” Asian Politics & Policy Vol. 2, No. 1, pp 55–75
Kimura Mayumi. 1998. “Japanese Alias vs. Real Ethnic Name: On Naming Practices among Young Koreans in Japan” ISA XIV World Congress of Sociology
Wagner, Edward W. (1951). The Korean Minority in Japan, 1904-1950.New York: Institute of Pacific Relations.
De Vos, George A., William O. Wetherall, and Kaye Stearman (1983).Japan’s Minorities: Burakumin, Koreans, Ainu, and Okinawans.London: Minority Rights Group.
JAPON: Persiste discriminación contra minoría étnica coreana
http://www.nippon.com/es/features/c02401/
Diásporas de Asia Oriental 