Zainichi, discriminació i identitat

 

Introducció i context històric

Amb la fallida de l’imperi colonial japonès molts dels coreans residents a l’arxipèlag van ser repatriats i només es van quedar 600.000. Aquests zainichi (coreans residents al Japó) ja no eren súbdits colonials, però tampoc tenien la identitat japonesa. Els zainichi actuals poc tenen a veure amb aquells 600.000: han nascut al Japó i estan plenament integrats en la seva cultura i societat; de fet conserven pocs lligams amb Corea del Sud. Tot i això, legalment són considerats estrangers: quina identitat tenen, doncs? A causa dels factors de discriminació legals rebuts durant dècades per part del Govern, molts han reivindicat la seva identitat zainichi i els seus drets amb l’activisme, i encara avui en dia debaten el seu futur.

Aquestes dificultats que experimenten els zainichi, s’agreugen quan hi afegim el factor de gènere. L’intersecció entre gènere i ètnia evidencia que la dona zainichi problematitza uns aspectes únics de la societat japonesa. El nostre treball exposa la problemàtica de la identitat zainichi en relació a la ciutadania i la nacionalitat fent èmfasi en la perspectiva de gènere.

Des de 1945 i fins a 1952 Japó va estar ocupat per les forces aliades (ESCAP). Amb la fallida de l’imperi multiètnic, els antics súbdits colonials esdevenen apàtrides sense nacionalitat; els 650.000 coreans que van romandre al Japó són racialitzats. La divisió de la península coreana dóna lloc a la creació de la Mindan (ass. Nord-coreana) i el Chongryun (ass. Sud-coreana) amb la missió de repatriar els zainichi a Corea. Amb la normalització de les relacions entre Corea del sud i el Japó, s’estableixen escoles coreanes, beques estudiantils i la possibilitat d’obtenir la nacionalitat sud-coreana (kankokuseki). Els que mantenen Chosen-seki (estatus de la Corea unificada) són legalment apàtrides i o bé simpatitzen amb nord-Corea, o l’han mantingut com a suport a una idea d’una Corea unificada (Kim & Yang, 2007). Nosaltres ens centrarem en els zainichi kankokuseki.

Quan cerquem les definicions d’immigrant i minoria ètnica, el primer s’entén com a “Persona que arriba a un país o una regió que no són els propis per establir-s’hi” (Diccionari Català) (amb intenció o no de quedar-se definitivament) i la minoria ètnica s’entén com un “Grup de persones que comparteixen uns trets culturals característics i que, per circumstàncies diverses, es troben en una situació de desavantatge relatiu respecte a la cultura dominant d’una societat” (Enciclopèdia Catalana). És, doncs, en aquest context d’assentament al Japó, després de la creació d’ambdues escoles, quan els immigrants coreans van anar adquirint identitat de minoria. Un cop havien decidit quedar-s’hi i establir allà les seves famílies, van anar deixant de sentir-se immigrants per a formar part d’una comunitat d’origen coreà al Japó.

Tot i la seva intenció, la realitat fou que els interessos de cada nació estat i la seva posició rígida antiassimilacionistaantiassimilacionista “va perpetuar l’existència de més de 600.000 coreans altament assimilats que vivien dins les fronteres japoneses sense tenir plens drets de ciutadania” (Chung, Exercising citizenship: Coreans living in Japan, 2000). No va ser fins a la democratització de Corea del Sud (1970) i que el Japó firmés la Ratificació internacional de la convenció de l’estatus dels refugiats (1981), que hi va haver un canvi de paradigma.

Des d’aquest moment el nou sistema legal de drets no es basa en la nacionalitat sinó en el fet que paguen impostos i per tant, es poden beneficiar del sistema de salut públic i de la seguretat social. A poc a poc adquireixen més drets (sobretot degut al mateix activisme zainichi): a abolició de la llei de l’empremta digital el 1993, possibilitat de transmetre la nacionalitat japonesa i el canvi de denominació legal, d’estrangers a “Residents Permanents especials” (el qual els atorga molts més drets). El canvi de perspectiva del Govern del Japó va implicar un canvi en la percepció de la població coreana per part de la societat general japonesa: ja no eren una comunitat immigrant, sinó com a minoria ètnica.

 

La identitat Zainichi, problemàtica i solucions

 El debat sobre la identitat zainichi continua encara actualment tot i certes fites de l’activisme i l’auge de la consciència dels japonesos. Aquesta identitat que no pertany de forma plena ni a Corea ni al Japó encara està, doncs, subjecta a un procés de construcció que deriva de la realitat discriminatòria que porta sofrint durant dècades.

L’existència d’una comunitat aliena a l’origen sanguini japonès no s’entén dins la idea d’un Japó homogeni i monoètnic. L’opció de naturalitzar-se, doncs, significava assimilar-se com a japonès sense reconèixer la mateixa coreana, i tampoc es podia mantenir una identitat purament coreana després de vàries generacions integrades en el marc cultural japonès. Així, entre els anys 70 i 80 va néixer la idea de la tercera via, en la que es creava la identitat zainichi, la pròpia dels coreans nascuts al Japó. És des de aquesta visió diferenciadora, doncs, que els zainichi han estat debatent i defensant una identitat que s’ha exclòs i inclòs a la vegada per part del Govern i la societat japonesa. (David Chapman, 2008)

Des d’un punt de vista legal, Els primers Coreans residents al Japó s’havien de registrar com a tal a partir dels 14 anys i cada 3 anys estant obligats també a registrar les seves empremtes. Posseïen doncs un carnet d’identificació que havien d’ensenyar quan es requeria. A més, si se’ls sentenciava a més de 6 anys de presó, serien deportats a Corea. I no va ser fins als anys 80 que aquestes lleis van ser abolides gràcies a la mobilització popular. Administrativament parlant, els residents coreans encara no poden esdevenir funcionaris de l’Estat, i tot i pagar els mateixos impostos, no poden accedir als mateixos beneficis sanitaris que els ciutadans japonesos. Pel que fa a l’educació, només les escoles públiques mitjanes estan obligades a acceptar estudiants coreans, mentre que els instituts poden objectar a acceptar-los. A més, molts dels estudiants coreans assisteixen a escoles coreanes. En el món laboral, com que es requereix el registre de família per demanar feina, molts són discriminats pel seu origen coreà i no poden optar a treballar en moltes empreses privades. (Lee Kwang-kyu, 2000)

Aquestes formes legals de designació aliena nascudes de la pretensió homogeneïtzadora, facilitaven la propagació de prejudicis culturals en detriment de la població zainichi. Una opció per a evitar-ho era naturalitzar-se. Però aquesta opció en els seus principis no resultava viable per l’enorme dificultat burocràtica i la falta de beneficis que aportava i que, a més, tampoc resolia el problema de la seva identitat. Així doncs, tot i que avui en dia es presenta com l’opció més pragmàtica, és per la seva intenció assimilatòria i homogeneïtzadora una traïció a la identitat zainichi per a molts coreans al Japó, i per tant no es naturalitzaven.(Lie, 2017).

És havent vist aquest context històric discriminatori que David Chapman reflexiona sobre el debat que neix a partir de la idea de la Quarta Opció. Aquesta quarta opció implica acceptar una realitat dual en la identitat zainichi que signifiqui ser ciutadà japonès en reconeixença de la seva etnicitat coreana, acceptant així una coexistència multi ètnica sense entrar en conflicte amb conviure en la diferència. D’aquesta manera, i amb la progressiva facilitat per als zainichi de naturalitzar-se, al voltant d’uns 10.000 ho fan cada any. És remarcable, doncs, en aquesta idea que reflexiona sobre una identitat Coreana-Japonesa el fet que avui en dia ja no calgui adoptar un nom japonès (o que soni japonès) per a naturalitzar-se. El nom, doncs, constituiria la marca que definiria un subjecte com a un d’origen ètnic coreà dins un panorama de ciutadania japonesa.

Per aquestes raons la idea de naturalitzar-se està adquirint una nova visió més positiva en la reflexió sobre la identitat zainichi i la seva conservació. Pel fet que els zainichi han estat discriminats han de remarcar ara la seva diferència per a denunciar les injustícies viscudes durant dècades, i si naturalitzar-se implica no assimilar-se plenament, podria resultar una opció viable en tant a viure com a ciutadans de ple dret legitimant el seu origen ètnic.

Però alguns autors dubten sobre l’eficàcia de naturalitzar-se, ja que fent-ho podrien convertir-se en ciutadans de segona categoria tot i ser membres de ple dret. Segons Akasawa, el Japó ha de canviar la seva perspectiva i reconstruir el concepte de la identitat japonesa perquè els membres naturalitzats no continuïn sent discriminats culturalment, tot i l’avenç en el marc legal. (David Chapman, 2008).

 

La dona Zainichi

Corea i el Japó són països d’estructura patriarcal i patrilineal amb una forta arrel confuciana. Al Japó, la màxima responsabilitat de la família recau sobre el cap de família, i la dona adopta el cognom del pare de família en casar-se. Tot i que a Corea la dona també perd el cognom, la noció de cap de família es va abolir el 2006. El seu paper es defineix encara en clau de lleialtat: la dona ha de ser fidel i obeir al pare de família. Al mateix temps exerceix de cuidadora i educadora dels fills, als qui transmet aquests rols familiars i de gènere.

Això dóna lloc a la divisió sexual del treball: ella fa el treball reproductiu. Les que treballen, solen realitzar tasques d’assistència i llavors han de treballar i cuidar la família alhora. Tot i que la situació ha anat millorant amb els anys, encara ara existeixen diferències salarials, dificultat d’accés a certs llocs de treball i un índex de participació laboral baix.

Fins al final de la dècada dels 90 s’estudiava els zainichi des d’una perspectiva nacionalista i binària: els zainichi oprimits pels japonesos, però aquesta focalització homogeneïtza una comunitat molt diversa. En termes de gènere, fins ara s’han focalitzat en l’opressió dels homes japonesos sobre les dones zainichi: per exemple, en l’afer de les “comfort women”. Les relacions de poder, però són eixos (de gènere, raça, classe, ideologia, tradició) que se superposen i revelen una multiplicitat de problemàtiques desconegudes (però no noves) que cal investigar.

Gran part de la discriminació que experimenta la dona zainichi és fruit del fet que tant Corea del Sud com el Japó tenen un sistema patriarcal força semblant, i per tant la dona zainichi experimenta una opressió semblant a la de la japonesa nacional. Tot i això, hi ha casos on la dona zainichi és víctima d’una discriminació particular, com és el cas del divorci. El Japó es podria definir com un estat-família: tots els ciutadans estan inscrits al koseki, el registre familiar, al qual només hi figura un cognom, el del cap de família (l’home). Què passa doncs, en el cas d’un divorci? En molts casos, aquestes dones perden la seva comunitat. Segons Pak, aquest model de família patriarcal i d’estil feudal és responsable del prejudici que hi ha contra les dones que no exerceixen un rol de mares, mullers o cuidadores d’algun tipus. Aquest model de família que prioritza el primer fill estableix una hegemonia masculina reproduïda pels homes i les dones zainichi. Així doncs, les dones zainichi són ensenyades a superar els problemes sense queixar-se i que són inferiors als homes. Hi ha una evolució del pensament de les dones zainichi sobre el seu valor. A la primera generació, moltes dones eren víctimes de violència domèstica i es parlava de “pare violent, mare resistent”. A la 2a generació es mantenia la creença que els homes havien de ser adorats i les noies havien de fer la feina. El primogènit és el més important perquè és el que transmet el cognom, i sense ell, la família no continua. A la 3a generació, però, posen en qüestió aquesta infravaloració de la dona, tot i que mantenen que els homes senten més responsabilitat a l’hora de mantenir les seves famílies. Aquesta dicotomia de la dona resistent és fruit d’un concepte “essencialitzat i masculinitzat de la Zainichitat, que ajuda a emmascara la violència comesa contra aquells els quals exclou”, és a dir l’empoderament de la dona és sacrificat per deixar espai a la reivindicació de minoria ètnica per part dels homes.

A l’esfera pública, l’activisme de les dones zainichi està creixent, sobretot a partir de l’aparició del tema de les “comfort women” el 1990. No va ser fins al 2007 que van rebre una disculpa oficial per part del govern japonès i encara és un problema candent amb Corea del Sud. El 1997, a la revista Yosong Netto (tracta temes de drets humans i està dirigida per dones zainichi) s’exposava el fet que se les criticava per estar involucrades en l’esfera pública i es menyspreava la seva feina en l’esfera privada (feines de la casa, etc.). En l’informe de l’enquesta feta a dones Zainichi per dones Zainichi (2007), es va posar en relleu, que encara formen part de la població pobra-mitjana de la societat. A més a més, encara se’ls denega llocs de treball per la nacionalitat o el seu nom coreà. També demostren que són poques les que poden conciliar els fills amb una vida laboral estable. En el pla acadèmic, les dones zainichi estan començant a ser objecte d’estudi en el camp dels estudis de gènere des dels anys 90, però és un camp d’investigació molt nou, aquesta absència de discussió i manca d’informació també és una forma de discriminació.

En el cinema japonès, en les poques instàncies que les dones zainichi tenen rols de personatge principal, elles són “confinades dins de la tradició coreana i dins d’un marc ètnic tradicional” (Ko, 2013.), com a Riu de l’Extranger o Yun no machi (1989) El que és més comú però, és que tinguin rols menors i limitats. En la pel·lícula Chi To Hone (2002), “els personatges femenins són objecte d’extrema violència de la mà del seu marit, pare o fins i tot ambdós. […] el problema del sistema familiar patriarcal i del patiment de les dones es registra però no s’adreça.” De la mateixa manera, en el cinema zainichi, les dones sovint són representades pel tema de les “comfort women”, que permet atorgar-los-hi un rol de víctima en mans del colonialisme japonès que s’ajusta molt a la narrativa zainichi hegemònica: el conflicte ètnic eclipsa la resta de discriminacions, no només la de gènere, sinó també la de la sexualitat.

 

Conclusió

En un principi els zainichi van ser una minoria ètnica repudiada per la societat, però es van anar integrant culturalment a través de les generacions i van anar adquirint drets gràcies a un activisme enèrgic i un canvi en la consciència de la societat ètnicament japonesa. Tot i això, després de cent anys de presència al Japó, no són ciutadans japonesos (no tenen koseki – llibre de família que inscriu els ciutadans japonesos per jus sanguinis en una comunitat). Això dóna peu a una sèrie de discriminacions legals i culturals que plantegen un debat sobre la seva identitat. La necessitat d’adquirir la ciutadania ha obert un debat sobre la naturalització on es podria incloure una identitat ètnica híbrida. La discriminació legal contra els Zainichi s’agreuja en el cas de les dones en una societat on l’hegemonia masculina perpetrada per homes i dones les subestima en l’esfera pública i la privada. Les dones zainichi són víctimes de l’oblit i el no-reconeixement del govern, el cinema o l’acadèmia.

 

 

Carla Peñarrubia Belmonte

Nadia Hilmane Bacaria

 

 

Bibliografia

• Chapman, D. (2009). Zainichi Korean Identity and Ethnicity. London: Routledge.
• Chung, E. (2000). EXERCISING CITIZENSHIP: KOREANS LIVING IN JAPAN. Asian Perspective, 24 (424 (424 (4), 159-178. Retrieved from http://www.jstor.org/stable/42705311
• DEW, O. (2016). ZAINICHI CINEMA. [S.l.]: PALGRAVE MACMILLAN.
• Gelb, T., & Palley, M. (Eds.). (1994). Women Of Japan & Korea: Continuity and Change. Temple University Press.
• Goodman, R. (2002). Family and Social Policy in Japan. Cambridge: Cambridge University Press.
• Ko, M. (2013). Japanese Cinema and Otherness. Florence: Taylor and Francis, p.170.
• Lee, K. (2000). Overseas Koreans. Korea: Jimoondang Publ.
• Lie, J. (2008). Zainichi (Koreans in Japan). Berkeley, Calif.: University of California Press.
• Lie, J. Mal-reconocimiento, des-reconocimiento y re-reconocimiento: el caso de los zainichi. En: B. Guarné, ed., Antropología de Japón. Barcelona: Edicions Bellaterra.
• Nobuko, K. and Wegmüller, A. (2008). A perfectly ordinary ethnic Korean in Japan: reprise. In: D. Willis and S. Murphy-Shigematsu, ed., Transcultural Japan. New York: Routledge.

~ por diasporaasiaoriental en diciembre 21, 2018.